Podria dir-vos que em sap molt de greu no dir-vos el nom d’un vi que no es comercialitza…però mentiria.
Podria dir-vos que no em sento, ara mateix, immers en el privilegi de tenir entre les meves mans el somni del vi que no podreu trobar…  però us enganyaria.
Podria fer-vos avinent del qui, el què i el com… però seria infidel a la confiança i al vell secret.
El que si faré amb tots vosaltres serà portar-vos a un bell lloc, a un dolç estar.  Us portaré Tarragona endins; us portaré al Priorat;  a un bell i vell poble, petit, tranquil , humil i serè. A un entorn de gent amb història; de gent senzilla i agradable; a un entorn pintoresc on el cel es confon amb la terra. Blau sobre blau. On el mar es respira. On el dia et porta a la nit i la nit et torna al dia.

L’ampolla predisposa per la seva diferència.  Diferència de la noia que és i la dona que vol ser, malgrat la seva joventut. Sembla més el continent d’un perfum, la poncella  que vol esclatar, tímida encara, però neguitosa i curiosa del seu esdevenir més immediat.
Cuidada esmeradament i segellada amb cera com si la pretensió primera i darrera fos la de preservar-ne la essència.
I...començo el gran viatge al meu passat, a la meva infantesa. Soc d’un poble petit també, gairebé oblidat i poc conegut. Em recordo ara, vailet, seguint les passes d’aquelles desfilades de gent en una processó de Setmana Santa.  Això que només m’he atrevit a despullar l’ampolla del segell de cera pura que m’ha omplert el nas d’aquests records de ciri, d’espelma, d’encens, d’humitat, d’antic.
Trèmul, però tranquil, se’m dibuixa en el tap el seu origen que no podré dir ara. El tirabuixó va fent lentament el seu camí i finalment, ara amb cert neguit confés, omplo una molt petita part d’una copa i començo de bell nou a sentir... i espio tímidament el petó del vi a la copa. El seu color de vida, vermell, color a puresa de sang. De capa alta sense evolució. Amb ribet pretès altament cardenalici. Joventut magnificada. Densitat apreciada i oberta llàgrima que es dibuixa fent forma d’arcs de claustre. Penso en dolçor, en bona integració d’alcohol, en pes i en pas.

Finalment m’arriba aquella olor. Olor que em torna a primavera, a març i abril. Se’m confonen els sentits. M’envaeixen notes d’escalfor i pedra molla. Records de fusta i xemeneia apagada. Però, sobre tot, aquell aroma d’erm, aquella aroma de planta de secà.   

M’atreveixo ara a moure la copa. A despullar lentament la poncella. A viure la vida que em vol donar. I ara no em confon ja.  Farigola i romaní es desprenen en un entorn de bàlsam que em fa tancar els ulls i tornar a enamorar-me.  Olors florals i minerals; olors d’envelliment lleu; olors de duresa i de tendre sentiment alhora.
Primavera descoberta d’herba de camp, de voral de camí i, sobtadament,  ràpid viatge cap a la maduresa de la fruita fosca ,  pesada desprès de la calor d’estiu, madurada després dels seus nets despertars, llargues migdiades i suaus nits. Gerds i aranyons. M’embriaga la possibilitat d’una dolçor encara no desemmascarada i l’acidesa que es manifesta. Em fa pensar en terrenys de Carinyena i Garnatxa.  Em fa pensar en la nostra gent, en la esterilitat viva de la terra, en mans arrugades i ferides pels anys, pel difícil conreu i per la convivència amb la duresa noble de la terra que ens fa, quan la sentim, obrir els ulls a la vida. Senzillament aroma i perfum de història de vi de vida.

Finalment la impaciència ja em fa portar-lo al bes; em fa portar als llavis tota la emoció dels records en un moment viscuts; em fa voler estimar-lo més i deixar-me estimar.
El seu atac és dolç i lent, però vigorós i intens. No deixa lliure ni una petita part de la boca. Omple, abraça, estima i vol ser estimat. Maduració de fruita, dolçor d’esperit de vida, vellut i seda que envaeixen lentament però marcant el seu pas i deixant el seu pes. Acidesa gens estèril que ens fa omplir fins els llavis de saliva. Convit generós i desinteressant a la repetició de l’acte d’amor que ens porta la terra i que a ella ens torna.
Per molts anys.